blog en castellano

dilluns, 23 de febrer de 2015

ÉTIENNE DE LA BOÉTIE: SERVITUD I DESOBEDIÈNCIA (II)

Ve de la primera part: Éttiene de la Boétie: Servitud i desobediència (I)


El Discurs sobre la servitud voluntària d’Étienne de la Boétie no va ser la primera obra en plantejar el problema del domini i l’obediència. La qüestió de la desobediència és tan antiga com la reflexió política i ja Sòfocles (495-405 aC), a la seva tragèdia Antígona, la va justificar a través de l’oposició entre les lleis tiràniques i les divines. A l’antiguitat grega i romana el poder era vist com una conseqüència natural de l’ús de la força. La tirania era considerada com la degradació natural de la monarquia, que havia de ser combatuda perquè era perjudicial per al conjunt de ciutadans lliures. Això els va portar a experimentar amb formes mixtes de govern.

A l’època medieval, el poder terrenal es considerava derivat de poder diví, per tant, mai podia ser absolut sinó que havia de ser limitat en la pràctica. Tota persona estava sotmesa a alguna autoritat superior, i tot poder terrenal estava regulat mitjançant alguna ordenació jurídica. La societat medieval es va caracteritzar per ser de tipus contractual o pactista, estant clarament codificats els drets i les obligacions de senyors i vassalls, i existint sempre una autoritat superior capaç d’arbitrar en cas de desacord. Així, quan es traspassaven certs límits morals o quan els senyors no complien la seva part del pacte, els vassalls tenien dret a resistir-se. Sorgí tota una tradició medieval que justificava la violència pública davant el poder il·legítim i fins i tot arribava a promoure l’assassinat de monarques infames. Es va desenvolupar una doctrina del tiranicidi que es remunta a Isidoro de Sevilla (560-636) i que travessa  l’Escolàstica medieval amb personatges com John de Salisbury (1115-1176).

La vella societat contractual va començar a deixar pas a l’Estat modern. Amb la decadència del papat i de l’Imperi, els monarques del segle XVI es veien lliures de deures ètics i límits legals, ja no hi havia cap instància superior a la que apel·lar més enllà del governant. Va ser també l’època en que la política va començar a ser estudiada per dret propi, i no com una branca de la teologia o de la moral. Durant el Renaixement, els principis divins i hereditaris del poder havien començar a ser qüestionats, i els poderosos es van veure forçats a acceptar els consells d’experts en la matèria.

El més destacat d’aquests experts fou Maquiavel (1469-1527), que és el precedent més directe del Discurs de La Boétie, tant pel que fa a l’estil, una retòrica farcida de referències a l’antiguitat clàssica; com pel que fa a la tesi, que es desprenia de forma implícita a El Príncep (1513), de que el poder només pot existir si es nodreix del consentiment dels súbdits. Però mentre el florentí es dirigia al governant advertint-lo dels perills d’excedir-se en la injustícia i aconsellant-lo per a forçar el consentiment; La Boétie, es dirigeix a les masses i les exhorta a retirar el suport als tirans injustos i fer una revolta pacífica contra el govern il·legítim. Per al pensador francès, l’únic  que cal per acabar amb la tirania és que el poble es decideixi a ser lliure, aquesta és la gran novetat aportada pel seu discurs:

“Us afebliu perquè sigui més fort i us tingui més toscament lligats amb regna curta. I de tantes indignitats que ni els animals mateixos no suportarien, us en podríeu deslliurar si intentéssiu, no alliberar-vos, sinó només desitjar-ho. Decidiu no servir-lo més, i ja sereu lliures.”

La Boètie, que no comptava amb més de divuit anys quan va escriure el seu discurs, mai no el va publicar. En acabar els estudis va gaudir del favor del monarca i es va dedicar a la política, posicionant-se en un conservadorisme moderat; però, després de la seva prematura mort, el seu discurs va seguir un camí propi i va ser emprat pels que havien estat els seus adversaris polítics. Van ser els hugonots més radicals els primers en publicar-lo de forma anònima en diversos pamflets com Reveille-Matin des François (1574), que atacaven les posicions catòliques que havia defensat La Boétie.

Però aquells calvinistes no podien limitar-se a reivindicar la desobediència de les lleis injustes. Amb l’agudització dels enfrontaments entre catòlics i protestants i, més concretament, amb la massacre del dia de Sant Bartomeu a París, es va fer palès que davant una monarquia que amenaçava, no només l’existència de la nova església calvinista, sinó també la vida física dels seus membres, els hugonots estaven obligats a complementar la seva oposició teològica amb una oposició política, i a fonamentar doctrinalment el dret de resistència i de rebel·lió. L’any 1573 apareix l’obra Francogalia de François Hotman, considerada el primer programa polític dels hugonots i una de les primeres mostres teòriques de rebuig a l’absolutisme, en la que es parlava del vincle contractual entre governants i súbdits, i del dret d’aquests a alçar-se en rebel·lió si el pacte era violat. Théodore de Bèze a el De Iure Magistratum (1574) també emmarcava els supòsits legals que autoritzaven a la resistència, i defensava l’existència d’uns drets humans inviolables i d’un poder judicial independent. La influència del Discurs va ser decisiva en l’obra d’aquells monarcòmans hugonots que, en plena construcció de l’Estat modern, revifaren la doctrina del tiranicidi però també assentaren moltes de les bases de les futures democràcies representatives.

La reflexió d’aquests i altres monarcòmans com Althussius o Plessis-Mornay, va ser resultat d’una situació política extrema, un abús de poder despietat en el context de les guerres de religió. Els seus textos eren estretament legalistes, ajustant-se a demandes concretes de drets i llibertats a la França governada per la casa de Guisa. El discurs de La Boétie, en canvi, no era un atac a una tirania concreta, sinó que, en desvetllar els mecanismes ocults de la dominació, era una atac a totes les formes d’opressió. El pensament de La Boétie, fou més abstracte, més universal i, com explica Rothbard, encara més radical en apostar per la desobediència civil massiva i no violenta com a mètode derrocament del tirà.[1] Per això la seva influència es deixaria veure en la defensa del dret a la rebel·lió de John Locke, en la desobediència civil de Thoreau, i en tot el pensament llibertari.

Avui el Discurs ens segueix interpel·lant perquè les formes de dominació que s’han succeït des del segle XVI fins a l’actualitat, segueixen comportant-se segons el mateix esquema descrit per aquell jove estudiant de divuit anys. Continuem trobant exemples de les versions totalitàries de la tirania que es van desenvolupar al segle XX, en les que el control de la informació i el culte al líder dels que parlava La Boétie, poden assolir cotes tan elevades com les de l’actual Corea del Nord. En altres latituds, la tirania no és tan personalista i hermètica com la de Kim Jong-Un, els centres de poder han esdevingut més difusos i les formes de dominació més subtils. Mitjançant l'educació a mida de les demandes del mercat, els entreteniments narcòtics a televisions i estadis, i el foment d'un hedonisme consumista; es busca l'acceptació acrítica de la societat, que és la versió actual de la servitud voluntària, arrelar la creença que no podem fer res per canviar la realitat i només podem adaptar-nos a ella. El principal objectiu dels nous senyors és aconseguir que les relacions de domini i submissió siguin percebudes com l'ordre natural del món.

Avui, La Boétie ens segueix advertint de la facilitat amb la que els nostres impulsos de llibertat poden ser fàcilment domesticats. Ens segueix advertint que sempre hi haurà qui intenti convèncer-nos d’acceptar una realitat que li es favorable, i de la nostra tendència a acceptar aquesta realitat per injusta que sigui. Bé, per injusta que sigui no, la història ens mostra que hi ha uns límits d’injustícia que poden desencadenar la desobediència massiva, ja sigui en la seva forma pacífica o en la de revoltes violentes. La desobediència es mostra com un dels principals motors de la història, una història en la que sempre acaba ressorgint la tan humana tendència a la servitud.



[1] ROTHBARD, MURRAY N.  “Ending Tyranny Without Violence”, http://www.lewrockwell.com/1970/01/murray-n-rothbard/overthrowing-the-state/

dimarts, 10 de febrer de 2015

ÉTIENNE DE LA BOÉTIE: SERVITUD I DESOBEDIÈNCIA (I)



"De moment només voldria entendre com és possible que tants homes, tants burgs, tantes ciutats, tantes nacions, suportin de vegades a un sol tirà que no té més força de la que ells li donen, que només pot perjudicar-los mentre ells ho vulguin suportar i que no podria fer-los cap mal si deixessin de tolerar-li tot, com el toleren per no contradir-lo."
L’any 1548, a la Guiena, va tenir lloc l’anomenada Revolta dels Pinauds, o Revolta de la Gabella. La gabella, l’impost que gravava la sal, era un dels impostos més odiats a França, no només pel fet  que la sal era un bé indispensable, també perquè el seu comerç era monopoli de l’Estat i perquè els encarregats de recaptar-la eren sovint corruptes. L’extensió de l’impost al sud-oest francès, zona de maresmes on tradicionalment s’havia comerciat de forma lliure amb la sal, va provocar una sèrie de detencions per contraban i petites revoltes que desencadenarien la gran revolta del 1548.
Els recaptadors de l’impost van ser caçats i assassinats a diversos pobles de la regió alhora que a Bordeus, la capital, van esclatar violents disturbis i van ser assassinats el governador del rei i una vintena d’oficials. El rei Enric II, per tal d’imposar un càstig exemplar, va enviar un exèrcit comandat per Anne de Montmorency a esclafar les insurreccions i va reprimir fortament la ciutat de Bordeus. S’hi va suspendre el parlament, es van requisar les armes, i es van imposar unes multes exorbitants. Cent quaranta persones van ser condemnades a mort, moltes altres van ser assotades mentre als camps, els líders rebels eren penjats.
Va ser, probablement, tot aquell context de desaforada repressió el que va inspirar a un molt jove estudiant d'advocacia de la Universitat d’Orleans a preguntar-se com la voluntat de tot un país podia ser doblegada per la d’un sol home. D’aquelles reflexions en va sorgir el Discurs sobre la servitud voluntària, un pamflet escrit per Étienne de La Boétie (1530-1563) que va marcar l’inici de la teoria política francesa.

La Boétie va voler desentranyar els mecanismes psicològics que porten als pobles a sotmetre’s a la voluntat d’un sol home, per més cruel i arbitrària que sigui. Una servitud de la qual podrien deslliurar-se’n fàcilment donada la correlació de forces. En altres paraules, vol descobrir el misteri de l’obediència civil, que porta a la massa a restar esclavitzada, a donar el consentiment a la pròpia opressió i subministrar al tirà els instruments per dur-la a terme. La servitud voluntària és un “vici monstruós” contrari a la raó i a l’impuls natural envers la llibertat.
Per a La Boètie el principal motiu que porta a la servitud voluntària és el costum. Els que neixen en l’esclavatge i no han conegut una altra situació, prenen aquesta per l’ordre natural o la voluntat divina, i no sospiten la pròpia capacitat per a canviar una realitat injustament desfavorable. Acostumats a l’esclavitud, els homes perden el valor de lluitar per la llibertat, encara més, perden el valor de desitjar-la.
Els tirans, per la seva part, empren diversos sistemes per a perpetuar l’obediència. Des d’una mistificació del governant que atribueix un origen diví o mític al seu poder; fins a la provisió assistencial d’aliments i d’entreteniment de baixa qualitat, el panem et circenses de l’Antiga Roma; passant per la restricció de l’accés a l’educació, la repressió de la dissidència i el manteniment d’una casta jeràrquica d’empleats estatals que venen la seva fidelitat a canvi de privilegis. Així, el desig natural de llibertat de l’ésser humà és doblegat per la força del costum sumada a la propaganda ideològica, els espectacles narcòtics i l’obstaculització del lliurepensament.
Es tracta d’una obra paradoxal en diferents sentits. Començant per un títol que confronta dos termes en principi antagònics com “servitud” i “voluntària”. És en aquest punt on radica l’originalitat de l’obra de La Boétie, en entendre que la tirania és una conseqüència de la voluntat dels súbdits i no de la del tirà. D’aquesta tesi se’n desprèn una visió pessimista de l’ésser humà, pel fet de no poder evitar caure en el vici de la servitud arribant a condicions del tot indignes. Aquesta visió pessimista contrasta amb l’optimisme antropocentrista que imperava entre els humanistes del Renaixement, i situaria a La Boétie en la línia de pensadors posteriors com Thomas Hobbes. Però del Discurs també es desprèn una exhortació a deslliurar-se de la tirania i certa esperança en el paper de l’educació i del lliurepensament, i això el situaria en la línia de l’humanisme dels il·lustrats del segle XVIII.

Encara podríem assenyalar una altra paradoxa més: tot i que després d’acabar els seus estudis La Boétie es va convertir en un fidel servidor de l’ordre i de la llei, el seu escrit es va convertir en una crida a la desobediència fonamentada en un dret natural a la llibertat; una crida que, encara avui, manté un gran poder subversiu.


dijous, 6 de març de 2014

CHARLOT: ELS PRIMERS CENT ANYS DE L'ETERNITAT

No hi ha dubte que aquest any 2014 és un any d’efemèrides. Sobretot sentim a parlar del tricentenari de la caiguda de Barcelona el 1714 i de l’esclat de la Iª Guerra Mundial. Però també hi ha alguns, pocs, que quan pensen en l’any 14, recorden que al 1914 un jove de 24 anys que havia començat a destacar al teatre de varietats es va deixar convèncer per passar-se al món del cinema, un món que encara estava cercant la seva forma pròpia per a explicar històries.

Aquell jove portava tota la seva vida damunt dels escenaris i es va adaptar ràpidament a l’slaptstick, la comèdia de persecucions, patacades i pastissos de nata a la cara; però ell sabia que el ritme frenètic i la improvisació pròpies de les pel·lícules de la companyia  Keystone, no li deixaven desenvolupar plenament tot el seu talent.

Però va ser justament fruit d’aquella improvisació que va inventar un personatge a la seva mida que resultaria també fet a la mida del cinema mut (aleshores simplement cinema). Remenant als magatzems de l’estudi, és va emprovar un barret de bombí, una jaqueta estreta, uns pantalons amples, unes sabates enormes, un bastonet i un bigotet. En la seva tercera aparició a la pantalla, aprofitant l’escenari real d’una cursa d’automòbils, Charles Spencer Chaplin ja va aparèixer caracteritzat com el personatge més popular que hi hagi hagut mai. Al febrer de 1914 va néixer Little Tramp,  l’entranyable rodamón, Charlot.





L’èxit de Charlot va ser pràcticament immediat, aquell personatge que havia resultat del tot indiferent als espectadors d’aquella cursa, convertiria a Chaplin en l’home més famós del món en tan sols dos anys. Aviat Chaplin va poder dirigir les seves pel·lícules i posar, tant la càmera com el nou personatge, al servei de les seves grans dots com a actor. Es va crear una simbiosi perfecta entre un actor, que dominava com ningú l’art de la pantomima, un personatge amb qui tothom podia sentir-se identificat, i un director perfeccionista que controlava meticulosament la posada en escena. Tots tres és van guanyar ràpidament l’aplaudiment unànime d’espectadors i crítics, de rics i pobres, de nens i intel·lectuals d’arreu del món.

Les pel·lícules es van anar allunyant del pur slapstick a mesura que Chaplin en va poder controlar el ritme. Cada cop dedicava més temps a la depuració dels gags, i la càmera es prenia més temps i s’acostava per mostrar les emocions. L’èxit va permetre a Chaplin, a més de dirigir, controlar també la producció i la distribució, podent dedicar mesos de preparació i de rodatge a uns llargmetratges en els que es combinava la comèdia i el melodrama.


El rodamón

Va ser a The tramp (1915) que Charlot va esdevenir definitivament un rodamón, i va incorporar molts dels trets psicològics que l’acompanyarien en endavant: la seva obsessió per mostrar una aparença distingida, i la incompatibilitat entre el seu caràcter antisocial i les seves aspiracions romàntiques. El final de The tramp també és convertiria en un final característic per les aventures del vagabund: un final marcat per la renúncia sentimental, tornant a emprendre el camí solitari, sacsant un peu endarrere per desempallegar-se del mal tràngol i recuperar el seu caminar característic.



L’elecció del vestuari va condicionar la personalitat del personatge. Un indigent que intenta aparentar certa distinció, un inadaptat que s’esforça en mantenir certa dignitat malgrat rebutjar la societat. Aquell dualisme va anar evolucionant juntament amb la complexitat i la llargada de les pel·lícules, i va acabar reflectint totes les misèries i les grandeses de la naturalesa humana, resultant un personatge perfectament identificable per a qualsevol espectador del planeta.

La misèria i la marginalitat havien portat al rodamón a convertir-se en un ésser individualista i agressiu, però alhora era capaç d’entendrir-se davant dels veritables desvalguts. Mai es podia predir si reaccionaria amb covardia o si es revoltaria violentament, si s’imposaria el misantrop insolidari o l’heroi romàntic. Entestat a mantenir la dignitat en la pobresa, havia acceptat un destí solitari i el maltractament de la societat, però de tant en tant, imprevisiblement, reaccionava contra la injustícia de forma irada. El seu caràcter subversiu, va ser un altre dels factors associats al seu enorme èxit. Els agents de la llei o els que imposaven la seva voluntat per la força, sempre eren objecte d’escarni.

Com Chaplin, que necessitava la llibertat absoluta per crear, també Charlot era un esperit lliure, contrari a tot ordre i autoritat, sempre fugitiu per no ser atrapat per la societat. Chaplin i Charlot es revoltaven contra una societat que volia masses dòcils i condemnava a la misèria als inadaptats. Misèria que Chaplin coneixia i mostrava en tota la seva cruesa. Abans de trobar feina d’actor, als nou anys, el petit Charlie havia viscut de prop la pobresa extrema i la crueltat de viure reclòs a les institucions públiques victorianes. La seva tortuosa infància dickensiana a l’East End de Londres, va marcar tota la seva obra i va quedar plasmada especialment en pel·lícules com El carrer de la Pau (Easy Street, 1917) o El nen (The kid, 1921).


Jackie Coogan va interpretar el paper del nen al qui volen separar
 del seu pare adoptiu, Charlot, per ser portat a un hospici.


La mort de Charlot

L’enorme èxit del personatge va obligar Chaplin a encasellar-se de bon principi, però això no el va molestar, al contrari; tothom s’estimava a Charlot, i el mateix Chaplin no va ser cap excepció.  El seu amor pel vagabund va fer que no fes cas de l’evolució que prenia el cinema i només adoptés els recursos tècnics que podia posar al seu servei. Per això, quan ja era evident que el cinema sonor havia de substituir al mut, Chaplin es va resistir a fer parlar el seu petit rodamón.

Bé és cert que les limitacions tècniques dels primers films sonors obligaven a un cert retrocés en quant a capacitats narratives, per exemple, obligant als protagonistes a parlar dirigint-se a un gran gerro amb flors. Però el veritable motiu dels recels de Chaplin, era que sabia que posar veu al vagabund equivalia a sentenciar-lo a mort, doncs el seu art era en essència, la pantomima.

Després de Llums de ciutat (1928) i Temps moderns (1933), en les que va afegir banda sonora sense fer parlar els protagonistes, Chaplin ja no podia seguir oposant-se a la evidència de la imposició absoluta del sonor. Però Charlot no podia sacrificar-se si no era per una causa prou elevada, i l’ascens del nazisme a Europa li va oferir una en safata de plata.

Adolf Hitler havia nascut la mateixa setmana que Chaplin i, a més, havia tingut la gosadia de copiar el bigotet de Charlot. Chaplin es va prendre allò com una crida del destí que no podia ser ignorada. En els primers mesos de 1939 ja tenia el guió de El Gran Dictador, que va començar a rodar-se unes setmanes després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. A la pel·lícula, Chaplin parodiava a Hitler i interpretava també a un barber jueu que vestia com Charlot, i que acabaria suplantant al dictador per fer un discurs en què l'humanisme ocuparia el lloc de l'odi i la violència.



Com explica Esteve Riambau[i]  hi ha alguna cosa en el discurs final que no acaba d’encaixar, i és que, no és ni el dictador ni el barber qui parla, és el mateix Chaplin qui alça la veu contra el nazisme, contra les conseqüències de la deshumanització de la que ja havia alertat a Temps Moderns (1933). El final de Charlot no seria, com en tantes altres ocasions, un final obert que el mostrava allunyant-se despreocupat i solitari; alçaria la seva veu contra el totalitarisme i en favor de la pau i l’esperança.

Donar-li a Charlot el cant de cigne perfecte va portar infinitat de problemes a Chaplin. Durant el rodatge va rebre fortes pressions per part de l’ambaixada alemanya. Estats Units encara es mantenia neutral en el conflicte, i les seves autoritats també pressionaven per rebaixar tensions diplomàtiques. Un cop acabada va tenir grans problemes de distribució i va ser prohibida a diversos països, entre ells Espanya. A més, l’autocomplaent societat nord-americana de postguerra, no va seguir tolerant la mirada crítica del cineasta, que es va veure obligat a abandonar el país després de ser acusat de comunista pel maccarthisme.

Després d’assolir el cim de la fama, Chaplin va anar encadenant errors tant en la seva vida pública com en la privada, però no es va equivocar mai en allò que calia fer-li fer a Charlot per convertir-lo en un personatge que, per més anys que passin, seguirà fent als espectadors riure, plorar i revoltar-se contra la injustícia. Ara és compleixen els primers cent anys de l’eternitat de Charlot.



[i] ESTEVE RIAMBAU, Charles Chaplin, Madrid: Cátedra, 2000, p. 333.,

dilluns, 21 d’octubre de 2013

COMPARACIONS ODIOSES

"Aquell instint que impulsa a formar metàfores, aquell instint fonamental de l'home, del qual no es podria prescindir ni per un instant, ja que amb això es prescindiria de l'home mateix, ..."
F. Nietzsche

Imaginem que en un curt espai de temps, posem un mes, se celebren dues manifestacions promogudes amb objectius contraris. Un pensaria que es poden treure conclusions si comparem les dues manifestacions pel que fa a nombre de participants. Però això no convencerà els que surtin perdent en la comparació, perquè ja se sap: les comparacions són odioses. Això és el que han fet els promotors de la manifestació del passat 12 d'octubre a Barcelona, dir que les comparacions amb la Via Catalana no són pertinents i atribuir-se de nou, en un increïble exercici d'acrobàcia argumentativa, l'adhesió a la seva causa de la misteriosa "majoria silenciosa".

 No podem evitar comparar, és un dels nostres automatismes primitius, un mecanisme involuntari per enfrontar-nos a la incertesa davant de quelcom nou, desconegut. De fet, és el mateix automatisme que emprem a l’hora de generalitzar, és a dir, de posar el mateix nom a coses que ens semblen semblants. Al enfrontar-nos a un domini desconegut, el nostre cervell hi busca patrons per poder fer ús del material emmagatzemat a la memòria. Així, el resultat de preses de decisions passades ens serveix per prendre decisions en situacions semblants, augmentant la probabilitat d’encertar-la. Com més semblants siguin les situacions i més irrellevants les diferències entre elles, més gran la probabilitat de prendre la decisió correcta. No cal dir que disposar d’un automatisme com aquest va suposar, per a la nostra espècie, una avantatge significatiu a l’hora de perpetuar-se.

En aquesta tendència del cervell es basa el raonament analògic, que compara similituds entre un concepte nou i un de conegut. Recorrem al raonament analògic per conjecturar hipòtesis en els casos dels que no disposem d’una experiència directa. Els historiadors, per exemple, es basen en fets històrics coneguts per reconstruir episodis dels que en manquen evidències. És una variant del raonament inductiu: conjecturar que un fenomen es tornarà a donar si els mateixos agents causals es repeteixen en les mateixes condicions.

Les analogies tenen un gran poder de persuasió, i és per això que a l’hora d’argumentar, el seu ús és més que freqüent. La solidesa d’un argument analògic depèn plenament del grau de concordança entre els objectes comparats. Com és gran sigui el nombre de punts de similitud rellevants i més petit sigui el de les diferències, l’argument serà més sòlid. Però sovint s’utilitzen les analogies en casos en que els conceptes comparats disten enormement, com quan intentem explicar una situació complexa comparant-la amb una de molt més simple. En aquests casos, l’argumentació analògica no pot ser concloent i el seu paper hauria de ser merament il·lustratiu. Tanmateix, es força comú que se n’abusi, ja que aquestes analogies segueixen tenint un gran poder de persuasió per la nostra tendència a sobreestimar semblances irrellevants i a menystenir diferències crucials, és una biaix cognitiu conegut del que treu profit la  fal·làcia de la falsa analogia. Altres vegades, simplement es treu partit del desconeixement de l'interlocutor sobre un tema concret, que fa que no pugui detectar els punts febles de l'analogia.

Nombrosos exemples de l’abús de l’argumentació analògica els trobem al voltant del tema d’una eventual independització de Catalunya. Com que es tracta d’un escenari nou i complex, és natural que sigui abordat mitjançant el recurs a l'analogia. La millor forma de fer-ho seria recórrer a casos el més semblant possibles, posant sobre la taula semblances i diferències amb processos com el d’Escòcia o el Quebec entre d’altres, ja siguin actuals o històrics. Com més exemples on recolzar-se més sòlida serà l’argumentació. Aquest, i no un altre, hauria de ser el punt de partida d’una discussió racional sobre les possibilitats i les conseqüències d’un procés de secessió.

Enlloc d’això, el que trobem majoritàriament als mitjans de comunicació, en boca de polítics i opinadors de tota condició, és l’abús d’analogies simplistes. Vaixells a Ítaca, xocs de trens,...  i els que no falten mai: ETA i el nazisme.  Fins i tot és freqüent escoltar disquisicions sobre quina és la analogia correcta, si la del divorci o la del fill que s’ha fet gran i vol marxar de casa. Probablement, la més divertida sigui aquella que es fa des de l’espanyolisme, que compara Espanya amb una persona i Catalunya amb una de les seves extremitats. Amb aquest argument, no només es nega als catalans el demandat dret a decidir sobre l’amputació, sinó nega tota possibilitat d’entesa, ja que és absurd pretendre que un discuteixi amb el seu braç. (Això si, després de fer la metàfora, repetiran que estan molt oberts al diàleg.)  
Aquesta analogia és contestada des de l’altre bàndol per diverses variants de l’analogia del divorci. Des de matrimonis que s’han deixat d’estimar, fins a marits possessius i/o maltractadors, depenent del grau d’animadversió envers l’home: Espanya.

Com que és inevitable comparar,  veiem que la segona comparació, pot almenys aportar alguna cosa al debat. El veure la relació Catalunya-Espanya com una relació de parella que s’acaba, posa en rellevància aspectes no racionals de la qüestió que no es poden menystenir, aspectes com la decepció, la pèrdua del respecte o de la confiança que fan que una parella arribi a un punt de no-retorn en el que s’hagi d'acceptar que l'única solució és la separació. Un altre aspecte que se sol destacar d'aquesta metàfora, és que només cal que un membre de la parella es vulgui separar, els dos són lliures de trencar la unió sense esperar consentiment de l'altra part. És clar que això és així només, en societats que no interposen allò sagrat pel mig.

Però un cop fetes aquestes constatacions, l’analogia s’ha d’abandonar, ja ha tingut la seva utilitat. Aferrar-se a l’argument analògic no pot portar sinó a defensar tesis absurdes i fàcils de desmuntar. Res més fàcil que afirmar que una analogia “és tramposa perquè no té en compte...”.

Però encara pitjor que aferrar-se a les analogies és aferrar-se a generalitzacions, i si alguna cosa sobra en el debat sobre l’encaix Catalunya-Espanya, són les generalitzacions del tipus “Espanya ens roba” o el trending topic de #MarcaEspaña: “Catalanes de mierda, no se merecen nada”; però també es generalitza en excés quan es parla de Catalunya com una dona que es vol separar i d’Espanya com d’un marit possessiu. Les generalitzacions, com les analogies, serveixen en molts casos únicament per constatar els prejudicis dels que les fan i atiar la confrontació.

Les comparacions són odioses, sí, però les generalitzacions encara ho són més. Les societats estan compostes per persones amb interessos i conviccions diferents, que sovint entren en conflicte. Per sort, en democràcia, hi ha mecanismes per gestionar aquesta pluralitat de forma pacífica. Per això, el millor seria deixar-nos d'analogies i generalitzacions i parlar amb dades concretes a la mà, com les que proporcionen les urnes.


dimecres, 23 de gener de 2013

LA DEMOCRÀCIA EN JOC?

Entorn als casos de corrupció que sacsegen l’actualitat espanyola, es torna a abusar del tòpic de que es posa en perill la democràcia. Avui mateix l’ex-ministra Carme Chacón, després de lamentar la manca d’explicacions per part del ministre Montoro sobre el cas Bárcenas, ha afirmat que el que està en joc és allò pel que molta gent ha lluitat i ha perdut la vida, que ens estem jugant la democràcia (podeu veure el vídeo aquí).

Jo, personalment, pensaré que la democràcia està en perill el dia que vegi manifestacions multitudinàries al carrer demanant menys democràcia. Les manifestacions multitudinàries hi són, és cert, però van més aviat en sentit contrari, no? La gent que protesta amb pancartes de "no hi ha pa per a tant xoriço" no reclamen menys democràcia, reclamen una democràcia que no se sotmeti al poder econòmic. La corrupció no és un problema inherent a la democràcia, és inherent a la política, perquè va de la mà amb el poder. "El poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament" diu la famosa frase de Lord Acton.


Els escàndols de corrupció no posen en qüestió el règim democràtic perquè la gent sap que el problema no és la democràcia, és el poder. Sembla que el cas Bárcenas ha tret la bena dels ulls a molts que pensaven que això de la corrupció era només cosa dels altres partits polítics. Però els casos de corrupció no afecten els partits polítics en funció de la seva ideologia, sinó de la seva acumulació de poder. Aquest problema és tan evident com la seva solució teòrica: cal evitar que els partits puguin acumular massa poder. Una proposta ingènua: abolir la deficient Llei de Partits espanyola i substituir-la per una altra, potser copiada d'un país que no tingui tants problemes de corrupció (Gómez Yañez i César Molinas proposen la llei alemanya aquí).


Una altra evidència sobre la corrupció és que no lliga bé amb la transparència, als corruptes no els acostuma a agradar fer tractes bruts a la vista de tothom. Una altra proposta ingènua: ja que Espanya és l'únic país de la UE que encara no té una llei de Transparència, fer-ne una que sigui ben contundent i que busqui, per compensar la tardança, la major transparència de la UE.


Però, durant tots aquests anys que s'han alternat al poder, els grans partits polítics no han tingut cap interès a rebaixar voluntàriament la seva porció de poder i actuar d'acord amb aquestes i altres evidències sobre la corrupció. El gran poder que durant la Transició es va atorgar als partits polítics en nom de l'estabilitat de la democràcia, ha fet que la corrupció s'acabi institucionalitzant, i això també s'ha fet evident als ulls de la gran majoria dels ciutadans i és per això que el que està en perill no és la democràcia, és la partitocràcia.


Afirmacions com les de Carmen Chacón no són només una magnificació dels fets per erosionar més la imatge del PP, també són un intent de rebutjar a córner i fer creure que la democràcia segueix depenent d’uns partits polítics omnipotents. Es tracta, en definitiva, d'allargar la Transició i seguir gaudint del poder. És només una percepció meva, però jo diria que, a diferència del que passava a l'any 36, avui en dia els demòcrates sumem una majoria aclaparadora. Potser ja hauríem de donar la Transició per liquidada i posar-nos a fer unes lleis més consonants amb els temps que corren.