blog en castellano

dijous, 18 d’octubre de 2012

ORGULL I NACIONALISME

En unes declaracions recents, Esperanza Aguirre afirma que l’educació no ha de servir per manipular sinó per instruir, els nens han d’aprendre “a sumar, a leer y la historia verdadera, no la que inventan los nacionalistas". Fins aquí cap objecció, però després afegeix: "España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños", i es va quedar tan ampla.

En el debat sobiranista, es produeix un fet ben curiós. Mentre el nacionalisme català o el basc no tenen cap problema en acceptar que defensen una ideologia nacionalista, a l’altra banda es troben un nacionalisme que nega que és nacionalista. Aquesta jugada li serveix per poder utilitzar l’abundant literatura que critica la ideologia nacionalista en general (per idealista, sentimentalista, irracional, etc.) contra el cas concret del nacionalisme català, sense haver d'acceptar aquestes crítiques en contrapartida.

Defensar que a l’Estat espanyol només hi ha i hi ha d’haver una única nació, és una forma de nacionalisme, per més que s’entossudeixin en negar aquesta evidència. Ser no-nacionalista podria ser defensar un Estat plurinacional, o defensar el cosmopolitisme deixant de banda debats identitaris, però no es pot afirmar que un és no-nacionalista quan s’afirmen coses com les que diu l’ex-ministra de Cultura.

Però que neguin ser nacionalistes contra tota evidència, no és, al meu entendre el més greu del cas, sinó el fet que fins i tot neguin, també contra tota evidència, que el nacionalisme espanyol existeixi. Si una ideologia no existeix, no pot distorsionar la percepció de la realitat, i no pot entrar en contradicció amb altres ideologies de la dreta espanyola com el neoliberalisme, per exemple. És per això que no veuen cap problema en espanyolitzar els nens catalans. Si no hi ha una ideologia nacionalista espanyola no hi ha cap inconvenient a ensenyar que només existeix una nació a l’Estat Espanyol, que això de l’autodeterminació només és un dret del poble espanyol, etc. Tot això no és adoctrinar, és explicar la veritat, perquè ells copsen la realitat sense cap mena de biaix ideològic i qualsevol altra cosa és manipulació i sectarisme. Potser és d’aquesta capacitat per conèixer la veritat d’on prové l’aire de superioritat que es desprèn de les declaracions de dirigents del Partit Popular com Aguirre, Montoro o Wert.

L’actual ministre de Cultura, va matisar la seva voluntat d’espanyolitzar dient que el que vol el seu govern és que els nens se sentin tant orgullosos de ser espanyols com de ser catalans. I això ho volen aconseguir ensenyant la història tal com és? Com si en tota història no hi hagués tants o més motius de vergonya que d’orgull. Com va dir Bernard B. de Fontenelle, l’orgull és el complement de l’ignorància. Segurament, sobretot en el cas d’un polític, no hi ha pitjor ignorància que la de no conèixer-se a un mateix, no acceptar les pròpies febleses o que els propis sentiments i prejudicis puguin afectar la visió de la realitat.





Bernard Le Bovier de Fontenelle (1657-1757)


Hi ha qui defensa l’orgull com una virtut, com la filòsofa Ayn Raid, però es tracta d’un orgull que prové de portar una vida conseqüent amb uns valors morals. Aquest és el cas del personatge de Darcy a Orgull i prejudici de Jane Austen, però no el del cas que ens ocupa, aquest és l’orgull de qui es sobrevalora per damunt dels altres perquè es creu en possessió de la veritat. La manca de veritables virtuts com l’humilitat o la prudència, pot ser aguditzada quan s’ostenta el poder; aleshores esdevé hybris, el més semblant a cometre un pecat a l’Antiga Grècia, quan la supèrbia provoca un menyspreu temerari envers els altres. En personatges com en Wert o en Montoro, aquesta supèrbia es manifesta en tot el seu esplendor.

És per tot això que el diàleg entre els dos nacionalismes és fa impossible, perquè com a mínim una de les dues parts no contempla la possibilitat d’equivocar-se,  com explicava Bertrand Russell sobre Oliver Cromwell[1]; i també és un dels motius pel quals la causa del nacionalisme català va sumant adeptes, i és que aquest nacionalisme espanyol que ara té el poder a Espanya resulta especialment antipàtic a Catalunya, tant per als nacionalistes com per als que no ho són.



[1] «Creo que quizás una de las cosas más sabias que jamás se hayan dicho fue pronunciada cuando Cromwell dijo a los escoceses, antes de la batalla de Dunbar: "Os lo ruego por las entrañas de Cristo: creed posible que estéis equivocados". Pero los escoceses no creyeron tal cosa, y entonces tuvo que derrotarlos en la batalla. Es una lástima que Cromwell nunca se haya hecho la misma observación a sí mismo. » (BERTRAND RUSSELL, Ensayos impopulares, Capítol 10).