blog en castellano

dilluns, 21 d’octubre de 2013

COMPARACIONS ODIOSES

"Aquell instint que impulsa a formar metàfores, aquell instint fonamental de l'home, del qual no es podria prescindir ni per un instant, ja que amb això es prescindiria de l'home mateix, ..."
F. Nietzsche

Imaginem que en un curt espai de temps, posem un mes, se celebren dues manifestacions promogudes amb objectius contraris. Un pensaria que es poden treure conclusions si comparem les dues manifestacions pel que fa a nombre de participants. Però això no convencerà els que surtin perdent en la comparació, perquè ja se sap: les comparacions són odioses. Això és el que han fet els promotors de la manifestació del passat 12 d'octubre a Barcelona, dir que les comparacions amb la Via Catalana no són pertinents i atribuir-se de nou, en un increïble exercici d'acrobàcia argumentativa, l'adhesió a la seva causa de la misteriosa "majoria silenciosa".

 No podem evitar comparar, és un dels nostres automatismes primitius, un mecanisme involuntari per enfrontar-nos a la incertesa davant de quelcom nou, desconegut. De fet, és el mateix automatisme que emprem a l’hora de generalitzar, és a dir, de posar el mateix nom a coses que ens semblen semblants. Al enfrontar-nos a un domini desconegut, el nostre cervell hi busca patrons per poder fer ús del material emmagatzemat a la memòria. Així, el resultat de preses de decisions passades ens serveix per prendre decisions en situacions semblants, augmentant la probabilitat d’encertar-la. Com més semblants siguin les situacions i més irrellevants les diferències entre elles, més gran la probabilitat de prendre la decisió correcta. No cal dir que disposar d’un automatisme com aquest va suposar, per a la nostra espècie, una avantatge significatiu a l’hora de perpetuar-se.

En aquesta tendència del cervell es basa el raonament analògic, que compara similituds entre un concepte nou i un de conegut. Recorrem al raonament analògic per conjecturar hipòtesis en els casos dels que no disposem d’una experiència directa. Els historiadors, per exemple, es basen en fets històrics coneguts per reconstruir episodis dels que en manquen evidències. És una variant del raonament inductiu: conjecturar que un fenomen es tornarà a donar si els mateixos agents causals es repeteixen en les mateixes condicions.

Les analogies tenen un gran poder de persuasió, i és per això que a l’hora d’argumentar, el seu ús és més que freqüent. La solidesa d’un argument analògic depèn plenament del grau de concordança entre els objectes comparats. Com és gran sigui el nombre de punts de similitud rellevants i més petit sigui el de les diferències, l’argument serà més sòlid. Però sovint s’utilitzen les analogies en casos en que els conceptes comparats disten enormement, com quan intentem explicar una situació complexa comparant-la amb una de molt més simple. En aquests casos, l’argumentació analògica no pot ser concloent i el seu paper hauria de ser merament il·lustratiu. Tanmateix, es força comú que se n’abusi, ja que aquestes analogies segueixen tenint un gran poder de persuasió per la nostra tendència a sobreestimar semblances irrellevants i a menystenir diferències crucials, és una biaix cognitiu conegut del que treu profit la  fal·làcia de la falsa analogia. Altres vegades, simplement es treu partit del desconeixement de l'interlocutor sobre un tema concret, que fa que no pugui detectar els punts febles de l'analogia.

Nombrosos exemples de l’abús de l’argumentació analògica els trobem al voltant del tema d’una eventual independització de Catalunya. Com que es tracta d’un escenari nou i complex, és natural que sigui abordat mitjançant el recurs a l'analogia. La millor forma de fer-ho seria recórrer a casos el més semblant possibles, posant sobre la taula semblances i diferències amb processos com el d’Escòcia o el Quebec entre d’altres, ja siguin actuals o històrics. Com més exemples on recolzar-se més sòlida serà l’argumentació. Aquest, i no un altre, hauria de ser el punt de partida d’una discussió racional sobre les possibilitats i les conseqüències d’un procés de secessió.

Enlloc d’això, el que trobem majoritàriament als mitjans de comunicació, en boca de polítics i opinadors de tota condició, és l’abús d’analogies simplistes. Vaixells a Ítaca, xocs de trens,...  i els que no falten mai: ETA i el nazisme.  Fins i tot és freqüent escoltar disquisicions sobre quina és la analogia correcta, si la del divorci o la del fill que s’ha fet gran i vol marxar de casa. Probablement, la més divertida sigui aquella que es fa des de l’espanyolisme, que compara Espanya amb una persona i Catalunya amb una de les seves extremitats. Amb aquest argument, no només es nega als catalans el demandat dret a decidir sobre l’amputació, sinó nega tota possibilitat d’entesa, ja que és absurd pretendre que un discuteixi amb el seu braç. (Això si, després de fer la metàfora, repetiran que estan molt oberts al diàleg.)  
Aquesta analogia és contestada des de l’altre bàndol per diverses variants de l’analogia del divorci. Des de matrimonis que s’han deixat d’estimar, fins a marits possessius i/o maltractadors, depenent del grau d’animadversió envers l’home: Espanya.

Com que és inevitable comparar,  veiem que la segona comparació, pot almenys aportar alguna cosa al debat. El veure la relació Catalunya-Espanya com una relació de parella que s’acaba, posa en rellevància aspectes no racionals de la qüestió que no es poden menystenir, aspectes com la decepció, la pèrdua del respecte o de la confiança que fan que una parella arribi a un punt de no-retorn en el que s’hagi d'acceptar que l'única solució és la separació. Un altre aspecte que se sol destacar d'aquesta metàfora, és que només cal que un membre de la parella es vulgui separar, els dos són lliures de trencar la unió sense esperar consentiment de l'altra part. És clar que això és així només, en societats que no interposen allò sagrat pel mig.

Però un cop fetes aquestes constatacions, l’analogia s’ha d’abandonar, ja ha tingut la seva utilitat. Aferrar-se a l’argument analògic no pot portar sinó a defensar tesis absurdes i fàcils de desmuntar. Res més fàcil que afirmar que una analogia “és tramposa perquè no té en compte...”.

Però encara pitjor que aferrar-se a les analogies és aferrar-se a generalitzacions, i si alguna cosa sobra en el debat sobre l’encaix Catalunya-Espanya, són les generalitzacions del tipus “Espanya ens roba” o el trending topic de #MarcaEspaña: “Catalanes de mierda, no se merecen nada”; però també es generalitza en excés quan es parla de Catalunya com una dona que es vol separar i d’Espanya com d’un marit possessiu. Les generalitzacions, com les analogies, serveixen en molts casos únicament per constatar els prejudicis dels que les fan i atiar la confrontació.

Les comparacions són odioses, sí, però les generalitzacions encara ho són més. Les societats estan compostes per persones amb interessos i conviccions diferents, que sovint entren en conflicte. Per sort, en democràcia, hi ha mecanismes per gestionar aquesta pluralitat de forma pacífica. Per això, el millor seria deixar-nos d'analogies i generalitzacions i parlar amb dades concretes a la mà, com les que proporcionen les urnes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada