No hi ha dubte que aquest any 2014 és un any d’efemèrides. Sobretot sentim a
parlar del tricentenari de la caiguda de Barcelona el 1714 i de l’esclat de la
Iª Guerra Mundial. Però també hi ha alguns, pocs, que quan pensen en l’any
14, recorden que al 1914 un jove de 24 anys que havia començat a destacar al teatre
de varietats es va deixar convèncer per passar-se al món del cinema, un món que
encara estava cercant la seva forma pròpia per a explicar històries.
Aquell jove portava tota la seva vida damunt dels escenaris i es va adaptar ràpidament a l’slaptstick, la comèdia de persecucions, patacades i pastissos de nata a la cara; però ell sabia que el ritme frenètic i la improvisació pròpies de les pel·lícules de la companyia Keystone, no li deixaven desenvolupar plenament tot el seu talent.
Però va ser justament fruit d’aquella improvisació que va inventar un
personatge a la seva mida que resultaria també fet a la mida del cinema mut
(aleshores simplement cinema). Remenant als magatzems de l’estudi, és va
emprovar un barret de bombí, una jaqueta estreta, uns pantalons amples, unes
sabates enormes, un bastonet i un bigotet. En la seva tercera aparició a la
pantalla, aprofitant l’escenari real d’una cursa d’automòbils, Charles Spencer Chaplin ja va aparèixer
caracteritzat com el personatge més popular que hi hagi hagut mai. Al febrer de
1914 va néixer Little Tramp, l’entranyable rodamón, Charlot.
L’èxit
de Charlot va ser pràcticament immediat, aquell personatge que havia resultat
del tot indiferent als espectadors d’aquella cursa, convertiria a Chaplin en
l’home més famós del món en tan sols dos anys. Aviat Chaplin va poder dirigir
les seves pel·lícules i posar, tant la càmera com el nou personatge,
al servei de les seves grans dots com a actor. Es va crear una simbiosi
perfecta entre un actor, que dominava com ningú l’art de la pantomima, un
personatge amb qui tothom podia sentir-se identificat, i un director
perfeccionista que controlava meticulosament la posada en escena. Tots tres és
van guanyar ràpidament l’aplaudiment unànime d’espectadors i crítics, de rics i
pobres, de nens i intel·lectuals
d’arreu del món.
Les
pel·lícules es van anar allunyant del pur slapstick a mesura que Chaplin en va
poder controlar el ritme. Cada cop dedicava més temps a la depuració dels
gags, i la càmera es prenia més temps i s’acostava per mostrar les emocions. L’èxit va permetre a Chaplin, a més de dirigir,
controlar també la producció i la distribució, podent dedicar mesos de
preparació i de rodatge a uns llargmetratges en els que es combinava la comèdia
i el melodrama.
El rodamón
Va
ser a The tramp (1915) que Charlot va
esdevenir definitivament un rodamón, i va incorporar molts dels trets
psicològics que l’acompanyarien en endavant: la seva obsessió per mostrar una
aparença distingida, i la incompatibilitat entre el seu caràcter antisocial i
les seves aspiracions romàntiques. El final de The tramp també és convertiria en un final característic per les
aventures del vagabund: un final marcat per la renúncia sentimental, tornant a
emprendre el camí solitari, sacsant un peu endarrere per desempallegar-se del
mal tràngol i recuperar el seu caminar característic.
L’elecció
del vestuari va condicionar la personalitat del personatge. Un indigent que
intenta aparentar certa distinció, un inadaptat que s’esforça en mantenir certa
dignitat malgrat rebutjar la societat. Aquell dualisme va anar evolucionant
juntament amb la complexitat i la llargada de les pel·lícules, i va acabar reflectint totes les misèries i
les grandeses de la naturalesa humana, resultant un personatge perfectament
identificable per a qualsevol espectador del planeta.
La
misèria i la marginalitat havien portat al rodamón a convertir-se en un ésser
individualista i agressiu, però alhora era capaç d’entendrir-se davant dels
veritables desvalguts. Mai es podia predir si reaccionaria amb covardia o si es
revoltaria violentament, si s’imposaria el misantrop insolidari o l’heroi
romàntic. Entestat a mantenir la dignitat en la pobresa, havia acceptat un
destí solitari i el maltractament de la societat, però de tant en tant,
imprevisiblement, reaccionava contra la injustícia de forma irada. El seu
caràcter subversiu, va ser un altre dels factors associats al seu enorme èxit.
Els agents de la llei o els que imposaven la seva voluntat per la força, sempre
eren objecte d’escarni.
Com
Chaplin, que necessitava la llibertat absoluta per crear, també Charlot era un
esperit lliure, contrari a tot ordre i autoritat, sempre fugitiu per no ser
atrapat per la societat. Chaplin i Charlot es revoltaven contra una societat
que volia masses dòcils i condemnava a la misèria als inadaptats. Misèria que
Chaplin coneixia i mostrava en tota la seva cruesa. Abans de trobar feina
d’actor, als nou anys, el petit Charlie havia viscut de prop la pobresa extrema
i la crueltat de viure reclòs a les institucions públiques victorianes. La seva
tortuosa infància dickensiana a l’East End de Londres, va marcar tota la seva
obra i va quedar plasmada especialment en pel·lícules com El
carrer de la Pau (Easy Street, 1917)
o El nen (The kid, 1921).
 |
Jackie Coogan va interpretar el paper del nen al qui volen separar
del seu pare adoptiu, Charlot, per ser portat a un hospici.
|
La mort de
Charlot
L’enorme
èxit del personatge va obligar Chaplin a encasellar-se de bon principi, però
això no el va molestar, al contrari; tothom s’estimava a Charlot, i el mateix Chaplin
no va ser cap excepció. El seu amor pel
vagabund va fer que no fes cas de l’evolució que prenia el cinema i només
adoptés els recursos tècnics que podia posar al seu servei. Per això, quan ja
era evident que el cinema sonor havia de substituir al mut, Chaplin es va
resistir a fer parlar el seu petit rodamón.
Bé
és cert que les limitacions tècniques dels primers films sonors obligaven a un
cert retrocés en quant a capacitats narratives, per exemple, obligant als
protagonistes a parlar dirigint-se a un gran gerro amb flors. Però el veritable
motiu dels recels de Chaplin, era que sabia que posar veu al vagabund equivalia
a sentenciar-lo a mort, doncs el seu art era en essència, la pantomima.
Després
de Llums de ciutat (1928) i Temps moderns (1933), en les que va
afegir banda sonora sense fer parlar els protagonistes, Chaplin ja no podia
seguir oposant-se a la evidència de la imposició absoluta del sonor. Però
Charlot no podia sacrificar-se si no era per una causa prou elevada, i l’ascens
del nazisme a Europa li va oferir una en safata de plata.
Adolf
Hitler havia nascut la mateixa setmana que Chaplin i, a més, havia tingut la
gosadia de copiar el bigotet de Charlot. Chaplin es va prendre allò com una
crida del destí que no podia ser ignorada. En els primers mesos de 1939 ja
tenia el guió de El Gran Dictador,
que va començar a rodar-se unes setmanes després de l'esclat de la Segona
Guerra Mundial. A la pel·lícula, Chaplin parodiava a Hitler i interpretava també
a un barber jueu que vestia com Charlot, i que acabaria suplantant al dictador
per fer un discurs en què l'humanisme ocuparia el lloc de l'odi i la violència.
Com
explica Esteve Riambau[i] hi ha alguna cosa en el discurs final que no acaba
d’encaixar, i és que, no és ni el dictador ni el barber qui parla, és el mateix
Chaplin qui alça la veu contra el nazisme, contra les conseqüències de la
deshumanització de la que ja havia alertat a Temps Moderns (1933). El final de Charlot no seria, com en tantes altres
ocasions, un final obert que el mostrava allunyant-se despreocupat i solitari;
alçaria la seva veu contra el totalitarisme i en favor de la pau i l’esperança.
Donar-li
a Charlot el cant de cigne perfecte va portar infinitat de problemes a Chaplin.
Durant el rodatge va rebre fortes pressions per part de l’ambaixada alemanya.
Estats Units encara es mantenia neutral en el conflicte, i les seves autoritats
també pressionaven per rebaixar tensions diplomàtiques. Un cop acabada va tenir
grans problemes de distribució i va ser prohibida a diversos països, entre ells
Espanya. A més, l’autocomplaent societat nord-americana de postguerra, no va
seguir tolerant la mirada crítica del cineasta, que es va veure obligat a
abandonar el país després de ser acusat de comunista pel maccarthisme.
Després
d’assolir el cim de la fama, Chaplin va anar encadenant errors tant en la seva
vida pública com en la privada, però no es va equivocar mai en allò que calia
fer-li fer a Charlot per convertir-lo en un personatge que, per més anys que
passin, seguirà fent als espectadors riure, plorar i revoltar-se contra la injustícia. Ara és compleixen els primers cent
anys de l’eternitat de Charlot.
