blog en castellano

dijous, 6 de març de 2014

CHARLOT: ELS PRIMERS CENT ANYS DE L'ETERNITAT

No hi ha dubte que aquest any 2014 és un any d’efemèrides. Sobretot sentim a parlar del tricentenari de la caiguda de Barcelona el 1714 i de l’esclat de la Iª Guerra Mundial. Però també hi ha alguns, pocs, que quan pensen en l’any 14, recorden que al 1914 un jove de 24 anys que havia començat a destacar al teatre de varietats es va deixar convèncer per passar-se al món del cinema, un món que encara estava cercant la seva forma pròpia per a explicar històries.

Aquell jove portava tota la seva vida damunt dels escenaris i es va adaptar ràpidament a l’slaptstick, la comèdia de persecucions, patacades i pastissos de nata a la cara; però ell sabia que el ritme frenètic i la improvisació pròpies de les pel·lícules de la companyia  Keystone, no li deixaven desenvolupar plenament tot el seu talent.

Però va ser justament fruit d’aquella improvisació que va inventar un personatge a la seva mida que resultaria també fet a la mida del cinema mut (aleshores simplement cinema). Remenant als magatzems de l’estudi, és va emprovar un barret de bombí, una jaqueta estreta, uns pantalons amples, unes sabates enormes, un bastonet i un bigotet. En la seva tercera aparició a la pantalla, aprofitant l’escenari real d’una cursa d’automòbils, Charles Spencer Chaplin ja va aparèixer caracteritzat com el personatge més popular que hi hagi hagut mai. Al febrer de 1914 va néixer Little Tramp,  l’entranyable rodamón, Charlot.





L’èxit de Charlot va ser pràcticament immediat, aquell personatge que havia resultat del tot indiferent als espectadors d’aquella cursa, convertiria a Chaplin en l’home més famós del món en tan sols dos anys. Aviat Chaplin va poder dirigir les seves pel·lícules i posar, tant la càmera com el nou personatge, al servei de les seves grans dots com a actor. Es va crear una simbiosi perfecta entre un actor, que dominava com ningú l’art de la pantomima, un personatge amb qui tothom podia sentir-se identificat, i un director perfeccionista que controlava meticulosament la posada en escena. Tots tres és van guanyar ràpidament l’aplaudiment unànime d’espectadors i crítics, de rics i pobres, de nens i intel·lectuals d’arreu del món.

Les pel·lícules es van anar allunyant del pur slapstick a mesura que Chaplin en va poder controlar el ritme. Cada cop dedicava més temps a la depuració dels gags, i la càmera es prenia més temps i s’acostava per mostrar les emocions. L’èxit va permetre a Chaplin, a més de dirigir, controlar també la producció i la distribució, podent dedicar mesos de preparació i de rodatge a uns llargmetratges en els que es combinava la comèdia i el melodrama.


El rodamón

Va ser a The tramp (1915) que Charlot va esdevenir definitivament un rodamón, i va incorporar molts dels trets psicològics que l’acompanyarien en endavant: la seva obsessió per mostrar una aparença distingida, i la incompatibilitat entre el seu caràcter antisocial i les seves aspiracions romàntiques. El final de The tramp també és convertiria en un final característic per les aventures del vagabund: un final marcat per la renúncia sentimental, tornant a emprendre el camí solitari, sacsant un peu endarrere per desempallegar-se del mal tràngol i recuperar el seu caminar característic.



L’elecció del vestuari va condicionar la personalitat del personatge. Un indigent que intenta aparentar certa distinció, un inadaptat que s’esforça en mantenir certa dignitat malgrat rebutjar la societat. Aquell dualisme va anar evolucionant juntament amb la complexitat i la llargada de les pel·lícules, i va acabar reflectint totes les misèries i les grandeses de la naturalesa humana, resultant un personatge perfectament identificable per a qualsevol espectador del planeta.

La misèria i la marginalitat havien portat al rodamón a convertir-se en un ésser individualista i agressiu, però alhora era capaç d’entendrir-se davant dels veritables desvalguts. Mai es podia predir si reaccionaria amb covardia o si es revoltaria violentament, si s’imposaria el misantrop insolidari o l’heroi romàntic. Entestat a mantenir la dignitat en la pobresa, havia acceptat un destí solitari i el maltractament de la societat, però de tant en tant, imprevisiblement, reaccionava contra la injustícia de forma irada. El seu caràcter subversiu, va ser un altre dels factors associats al seu enorme èxit. Els agents de la llei o els que imposaven la seva voluntat per la força, sempre eren objecte d’escarni.

Com Chaplin, que necessitava la llibertat absoluta per crear, també Charlot era un esperit lliure, contrari a tot ordre i autoritat, sempre fugitiu per no ser atrapat per la societat. Chaplin i Charlot es revoltaven contra una societat que volia masses dòcils i condemnava a la misèria als inadaptats. Misèria que Chaplin coneixia i mostrava en tota la seva cruesa. Abans de trobar feina d’actor, als nou anys, el petit Charlie havia viscut de prop la pobresa extrema i la crueltat de viure reclòs a les institucions públiques victorianes. La seva tortuosa infància dickensiana a l’East End de Londres, va marcar tota la seva obra i va quedar plasmada especialment en pel·lícules com El carrer de la Pau (Easy Street, 1917) o El nen (The kid, 1921).


Jackie Coogan va interpretar el paper del nen al qui volen separar
 del seu pare adoptiu, Charlot, per ser portat a un hospici.


La mort de Charlot

L’enorme èxit del personatge va obligar Chaplin a encasellar-se de bon principi, però això no el va molestar, al contrari; tothom s’estimava a Charlot, i el mateix Chaplin no va ser cap excepció.  El seu amor pel vagabund va fer que no fes cas de l’evolució que prenia el cinema i només adoptés els recursos tècnics que podia posar al seu servei. Per això, quan ja era evident que el cinema sonor havia de substituir al mut, Chaplin es va resistir a fer parlar el seu petit rodamón.

Bé és cert que les limitacions tècniques dels primers films sonors obligaven a un cert retrocés en quant a capacitats narratives, per exemple, obligant als protagonistes a parlar dirigint-se a un gran gerro amb flors. Però el veritable motiu dels recels de Chaplin, era que sabia que posar veu al vagabund equivalia a sentenciar-lo a mort, doncs el seu art era en essència, la pantomima.

Després de Llums de ciutat (1928) i Temps moderns (1933), en les que va afegir banda sonora sense fer parlar els protagonistes, Chaplin ja no podia seguir oposant-se a la evidència de la imposició absoluta del sonor. Però Charlot no podia sacrificar-se si no era per una causa prou elevada, i l’ascens del nazisme a Europa li va oferir una en safata de plata.

Adolf Hitler havia nascut la mateixa setmana que Chaplin i, a més, havia tingut la gosadia de copiar el bigotet de Charlot. Chaplin es va prendre allò com una crida del destí que no podia ser ignorada. En els primers mesos de 1939 ja tenia el guió de El Gran Dictador, que va començar a rodar-se unes setmanes després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. A la pel·lícula, Chaplin parodiava a Hitler i interpretava també a un barber jueu que vestia com Charlot, i que acabaria suplantant al dictador per fer un discurs en què l'humanisme ocuparia el lloc de l'odi i la violència.



Com explica Esteve Riambau[i]  hi ha alguna cosa en el discurs final que no acaba d’encaixar, i és que, no és ni el dictador ni el barber qui parla, és el mateix Chaplin qui alça la veu contra el nazisme, contra les conseqüències de la deshumanització de la que ja havia alertat a Temps Moderns (1933). El final de Charlot no seria, com en tantes altres ocasions, un final obert que el mostrava allunyant-se despreocupat i solitari; alçaria la seva veu contra el totalitarisme i en favor de la pau i l’esperança.

Donar-li a Charlot el cant de cigne perfecte va portar infinitat de problemes a Chaplin. Durant el rodatge va rebre fortes pressions per part de l’ambaixada alemanya. Estats Units encara es mantenia neutral en el conflicte, i les seves autoritats també pressionaven per rebaixar tensions diplomàtiques. Un cop acabada va tenir grans problemes de distribució i va ser prohibida a diversos països, entre ells Espanya. A més, l’autocomplaent societat nord-americana de postguerra, no va seguir tolerant la mirada crítica del cineasta, que es va veure obligat a abandonar el país després de ser acusat de comunista pel maccarthisme.

Després d’assolir el cim de la fama, Chaplin va anar encadenant errors tant en la seva vida pública com en la privada, però no es va equivocar mai en allò que calia fer-li fer a Charlot per convertir-lo en un personatge que, per més anys que passin, seguirà fent als espectadors riure, plorar i revoltar-se contra la injustícia. Ara és compleixen els primers cent anys de l’eternitat de Charlot.



[i] ESTEVE RIAMBAU, Charles Chaplin, Madrid: Cátedra, 2000, p. 333.,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada